Palau Macaya

Josep Puig i Cadafalch

Passeig Sant Joan núm. 108 – Barcelona

.01

La Família

Començarem parlant de la família. Sembla que el cognom Macaya té el seu origen a Itàlia, i va ser quan un mestre d’aixa (especialista en la fusta i dedicat a la construcció i reparació de vaixells) Nichola Machayo , genovès de naixement, apareix inscrit a Palamós cap al 1568. Es va casar amb Anna i van tenir 8 fills, els quals es van dedicar també a la reparació de vaixells, tot i que el trànsit marítim anava de davallada. El cognom va anar evolucionant amb el pas del temps, primer Macaio, i fins obtenir la pronúncia que tots coneixem, Macaya. En la recerca de feina, la família es traslladà a Riudoms i voltants, on l’agricultura anava en augment gràcies a la conversió dels camps de secà en regadiu.

Finalment, Magí Macaya i Baget (1814-1888) va estudiar medicina a Barcelona. Es va casar amb Gertrudis Gibert i Garriga el 1842 i van viure a Barcelona. La parella va tenir 5 fills. Romà va néixer a Barcelona el 1843. A Reus van néixer Ermengol (1846), Lluís (1848), Josep (1850) i Gertrudis (1853). Tot i els seus estudis, l’activitat mercantil va ser la seva ocupació.

El fill gran, Romà Macaya i Gibert (1843-1923), del qual se sap que va tenir estudis però no podem assegurar quins, es va casar amb Carme Sanmartí i Rovis (1852-1904). Ella era filla d’un advocat de Manresa i van tenir 5 fills, tot i que només dos van arribar a l’edat adulta; Romà Macaya Sanmartí (1874-1936) i Alfons Macaya Sanmartí (1878-1950). La primera esposa va morir l’11 de juliol de 1904 als 52 anys.

Just un any després, al 1905 Romà Macaya va casar-se amb Armandine Manhaval (1887-1959), una dona francesa que havia conegut a l’hipòdrom de París, de 24 anys d’edat, mentre que en Romà tenia 62. Sembla que el matrimoni no va ser ben rebut per ningú. Els germans del Romà es van oposar i les publicacions de l’època anaven plenes. Hem de pensar que els fills del primer matrimoni tenien 31 i 27 anys respectivament. Amb la 2a esposa va tenir 2 fills; Jordi (1906-1976) i Teresa (1910-1998).

En Romà i la seva esposa, van viure primer al carrer de la Comtessa Sobradiel, núm 6, 2n; fins que va néixer el primer fill, Romà. Sembla que llavors es traslladaren a la Rambla Catalunya, on hi trobem l’escola de les Eslaves on gaudien d’un gran jardí. No va ser fins al 1901 que la família es va traslladar a viure a la Casa Macaya situada al Passeig Sant Joan núm. 108. Quan van fer-ho, En Romà Macaya i la seva esposa Carme s’instal·laren al principal, mentre que els pisos superiors foren pels dos fills. En Romà fill i la seva esposa Dolors, junt amb els tres fills de la parella van viure al primer. El segon pis era per al segon fill, l’Alfons que encara estava solter. Per tant, podem dir que l’esquema d’aquest edifici dista de l’esquema burgés al que estem habituats. Va ser una construcció de nova planta, encarregada per la família, i pensada des d’un inici com a residència familiar en la seva totalitat.

.02

Ocupació de la família

Romà Macaya es va dedicar a la importació del cotó, feina que ja feia el seu pare des de 1861. L’empresa, amb gran volum de cotó comparat amb altres empreses, estava al carrer Corribia núm. 6. Segons articles a La Vanguardia, “11 de desembre de 1882 (pag. 11) Arribada del vapor Royal Welsh, procedent de Charleston, amb 3.900 bales de cotó per R. Macaya i Cia.”, quan la quantitat habitual era de 100 o 200 bales. Un altre exemple seria: “14 d’octubre de 1885 (pag. 5): Arriba el vapor Aurora, procedent de Savannah, amb 3550 bales de cotó per al R. Macaya i Gibert, per valor de 170.000 duros.”

Amb 22 anys, al 1865, en Romà va ser un dels fundadors d’una associació dedicada a la importació de cotons, anomenada la Casa de Cotons de Barcelona; i va defensar el proteccionisme a la indústria tèxtil catalana a Madrid l’any 1880.

.03

Emplaçament i Solar

La formació de la cuitat moderna

La Barcelona del segle XIX vivia encara les conseqüències de la Guerra de Successió Espanyola. La més evident era el manteniment de les muralles que envoltaven la ciutat, i impedien el seu creixement, encerclant la ciutat a l’actual barri de Ciutat Vella.

A finals del s. XVIII i principis del XIX Barcelona va patir un fort creixement industrial provocat bàsicament per una indústria tèxtil en alça i el comerç de teixits indians amb Amèrica. Van aparèixer edificis tant significatius com la llotja de mar, situat al passeig d’Isabel II, d’estil neoclàssic i dirigit per la Junta Particular de Comerç. La Junta de Comerç s’havia creat el 1758 com a òrgan per fomentar el comerç interior i exterior de la ciutat. La revolució del transport amb l’arribada del tren a la ciutat (1848-Mataró-BCN), i l’aparició de les primeres fàbriques a dins de muralles.

El creixement de la ciutat i la transformació en una ciutat moderna com les grans metròpolis europees passaven per l’enderroc de les muralles. Una sol·licitud feta de manera reiterada per els barcelonins sota el crit Abajo las Murallas! I que es va fer realitat el 1843. Mitjançant un decret reial es va autoritzar l’enderroc de les muralles i es va encarregar a l’enginyer Ildefons Cerdà que fes un estudi topogràfic dels terrenys i una proposta d’eixamplament de la ciutat, el Pla Cerdà o Eixample.
El 1859 es començarà la implantació del Pla Cerdà o de l’Eixample que amb els anys annexionarà els pobles que hi havia al voltant de la ciutat i que són els actuals barris de la nostre ciutat.

El Pla Cerdà comprenia la realització d’uns carrers paral·lels al mar i uns altres perpendiculars que formaven una plantilla de retícules, amb amples avingudes diagonals que tallaven la retícula projectada. Aquests avingudes en diagonal confluïen a la Plaça de les Glòries, on Cerdà va projectar el centre de la ciutat. Una d’aquestes avingudes és la Diagonal, on es situarà el Palau. El primer tram de la Diagonal neix el 1884 amb la construcció dels carrers que hi ha entre Pau Claris i Passeig de Gràcia. Poc a poc, la urbanització va anar colonitzant tota la plana de Barcelona, i alguns personatges com el Sr. Roman Macaya van veure l’oportunitat de comprar terrenys al Passeig Sant Joan. Tot i estar una mica allunyats de la zona on es trobaven la majoria de famílies burgeses de la època, ser l’aventurer i el primer en situar-se en una zona encara per urbanitzar era considerat de persones amb visió de futur.

La urbanització del Solar

De fet, segons el Pla Cerdà, els terrenys que ara ocupa el Palau Macaya, eren destinats a la construcció d’un hipòdorom, i el projecte comptava amb 14 mansanes, entre c/Padilla i Pg. St. Joan i c/Mallorca i c/ Rosselló. Sembla que, finalment, la idea de l’hipòdrom es va desestimar i la planificació de l’any 1.884 ja mostra la continuació de la trama de l’Eixample. Creiem que els terrenys van pertànyer primer al Sr. Alejo Campany (fabricant d’azulejos), i el Sr. Francesc d’Assis Campany va construir una casa d’un pis. Aquest edifici i altres terrenys vas ser heretats l’any 1.897 per Pedro Coll i Campany, qui finalment va vendre tot al Sr. Romà Macaya al 1.899.
Així doncs, l’any 1899, el Sr. Macaya va comprar uns terrenys situats a Passeig Sant Joan. La superfície total era de 9.068,68m2/6.620m2 adquirida per unes 2 49.216 pessetes, i ocupava unes ¾ parts de la mansana, uns 2.500m2 dels quals eren terreny de Gràcia i la resta de Barcelona. Els terrenys arribaven al carrer Roger de Flor, on hi col·locaria la cotxera. Finalment ell va ocupar menys de la tercera part i la resta de superfície la va vendre, obtenint així un bon negoci.
El Passeig de Sant Joan és una via de les considerades estructurals de la planificació d’Ildefons Cerdà. Disposa de 50 m d’ample i una longitud una mica superior als 2 Km. Es va projectar com un dels eixos de comunicació entre Gràcia i Barcelona. El primer tram que es va consolidar al passeig Sant Joan va ser entre l’Arc de Triomf i el Monument a Jacint Verdaguer, com sempre, la zona més propera a l’antiga ciutat. L’altre tram era entre el Monument a Jacint Verdaguer i la Travessera de Gràcia. Una de les prioritats de la urbanització va ser situar un passeig central per a vianants per a fomentar la vida de barri.

.04

Josep Puig i Cadafalch

Josep Puig i Cadafalch (PIC) va néixer a Mataró el 17 d’octubre de 1867 i va morir a Barcelona el 1956. Va ser arquitecte, historiador de l’art i polític català. Va ser un gran defensor d’un ideari de país i la il·lusió de veure’l plenament recuperat en tots els terrenys. Des de la vessant cultural i política va aportar recursos per a fomentar aquest pensament mitjançant els seus estudis sobre la llengua, l’ordenació jurídica o l’organització política dels segles XI-XII, i també va aportar arguments sobre l’encaix de Catalunya en un món hispànic alhora que amb vocació mediterrània. Va ser especialista en art romànic de fama internacional amb múltiples obres publicades sobre aquesta matèria i promotor de les excavacions d’Empúries a partir de 1908.

Era fill de Joan Puig i Bruguera i Teresa Cadafalch i Borgunyà, i la família es dedicava a la producció de teles a Mataró, ciutat on va viure i va cursar els seus estudis de secundària al col·legi de Santa Anna dels escolapis de Mataró. Ja amb 16 anys començarà a fer col·laboracions literàries d’un regust neoromàntic i patriòtic. PIC es mostrava molt interessat en els moviments nacionals emergents de l’època i va identificar ràpidament la història com a element bàsic per a la creació d’una consciència nacional i per reformar la identitat de país enfront d’un parlamentarisme centralista. En els seus primers escrits es reflecteix aquest ideari:

Ha mort aquella raça que un dia va engendrar-me?
Dels Berenguers i Jofres un sol no n’ha quedat?
Han mort ja tots els Jaumes que un dia van contemplar-me?
I les barres catalanes, quin llamp les ha trencat?

Josep puig i cadafalch – Lorem ipsum dolor 1875

Puig s’interessa per la història, les arts i les ciències i decideix iniciar els estudis d’arquitectura a l’Escola Provincial d’Arquitectura el 1883, a la vegada que cursava els cursos de la llicenciatura de fisicomatemàtiques a la Universitat de Barcelona. De seguida s’implicà en política entrant al Centre Escolar Catalanista que era la secció estudiantil del Centre català de Valentí Almirall. En aquesta entitat va fer amistat amb importants personatges del catalanisme polític com Prat de la Riba i Cambó. Aquí començarà a formar part del grup de la Renaixença. Es doctorà en Ciències Físiques i Matemàtiques el 1889 a Madrid, i el 1891 acabà els seus estudis d’arquitectura a Barcelona amb l’admiració del director de l’escola, Elies Rogent i del seu professor predilecte Domènech i Montaner.

.05

L’edifici – Palau Macaya

En Romà Macaya va comprar els terrenys de Passeig Sant Joan al 1899 i va encarregar un edifici de nova planta a l’Arquitecte Josep Puig i Cadafalch format per Planta Baixa, Principal, dues plantes superiors i dues torres. Sol·licita el permís d’obres a l’ajuntament, i li atorguen el 7 de juny de 1900. Tot i així, les obres de la nova construcció ja havien començat amb anterioritat. També al 1900, va demanar permís per poder construir un ramal fins clavegueram central de Pg. St. Joan per a l’evacuació de les aigües de casa seva.

“Aunque no sepamos la fecha exacta en la que la familia se mudó para ocupar la casa Macaya, debió ser a fines de 1900. Román Macaya Gibert hizo unos álbumes con fotografías de la casa que regaló a sus hijos y que he podido ver. Las fotos del jardín, caballerizas, escalera, etc. son espectaculares. Los dueños del a casa, Román y Carmen, se instalaron en la planta principal. En la planta primera se instalaron Román hijo, junto con su mujer Dolores-Salvadó-Prim y sus tres hijos, Juan Antonio, que tenía 2 años; Ignacio, de un año; y el recién nacido Román. En el segundo piso se instaló el todavía soltero Alfonso.”

Josep puig i cadafalch 1875

El projecte de PiC havia de ser un edifici nou, residencial, propietat de Roman Macaya Gibert on s’instal·larien el Sr Macaya i la seva esposa Carme Sanmartí al principal. Al primer pis, el seu fill gran Román Macaya Sanmartí amb la seva família, la seva esposa Dolores Salvadó Prim i els tres fills Juan Antonio, amb 2 anys; Ignacio, d’un any; i amb mesos, el petit Román. El segon pis seria per al segon i fill solter de Román i Carmen, Alfons Román Sanmartí. D’aquesta manera, trobem un edifici que segueix el mateix patró dels edificis de l’època però que no tenia finalitats lucratives, sinó que pretenia mantenir a la família unida.
Les obres van acabar a principis de 1901, tot i que la família es podria haver traslladat a finals de 1900.

Façana

La façana destaca pel seu color blanc, quasi cridaner, si el comparem amb altres exemples del mateix arquitecte. L’esgrafiat blanc del taller de Joan Paradís, fet amb la tècnica de l’estuc planxat, mostra uns dissenys que ens recorden a les puntes de coixí, ornamentació que s’afegia a la roba de cotó per embellir-la, tal com va fer en PiC amb la façana. Veiem també com la superfície de blancs és superior a la d’altres façanes.

Vestíbul

Si ens endinsem en la planta baixa d’aquest edifici, veiem com hi ha una zona àmplia per l’entrada amb el carruatge i unes petites voreres als laterals. Els arcs que divideixen l’espai en diferents àrees més petites disposen d’una decoració senzilla aconseguida amb el joc del material de construcció, els maons. El colors d’aquest espai són el rosa dels maons, tot i que han estat decorats, i el blanc de l’esgrafiat que continua en la part del vestíbul de planta baixa.

Pis Principal

La zona on vivia el cap de família era el principal. Tot i que no s’ha conservat quasi res, gràcies a l’estudi de les plantes, podem fer-nos una idea de com era aquest habitatge. L’esquema girat de la distribució ens recorda força a la Casa Amatller. La zona privada, on trobem les estances de dormir i el saló, estan encarats a la façana principal, on generalment hi trobem les estances de la zona pública, per tal que la família pugui mostrar-se i ostentar la riquesa que tenien. En canvi, la zona pública veia la zona enjardinada de l’interior interior de mansana.

Pis Entresòl i Semisoterrani

Pel que creiem, el servei vivia a l’entresòl. Per això en la planta, veiem una petita escala de cargol que comunicaria amb la planta semisoterrani, destinada a cuina, carbonera i zona de treball. En tractar-se d’un edifici d’habitatges per a una mateixa família, potser el servei servia a totes tres famílies i per això no hi ha una escala de servei que comunicava totes les plantes, sinó que el servei podia fer servir la mateixa escala que els fills per arribar als pisos superiors.<br /> De totes maneres, hem de pensar i tenir en compte, que en aquella època, tots els canvis que se succeïen durant les obres, petites decisions d’última hora, no acostumaven a quedar reflectits en cap plànol. Tot és una suposició veient que l’interior ha canviat tant.

.06

Obra Social “La Caixa”

Información Visitas

Visita guiada

PASSAPORT CASES PUIG I CADAFALCH